Si hi ha un escriptor estranger que repercutís d’una forma evident en la formació i consolidació del romanticisme a Espanya i a Catalunya, aquest és sens dubte Walter Scott. L’escocès gaudí d’un enorme ressò a la península, un impacte que ve avalat per l’ingent nombre de traduccions de les seves ...
Llegir [+]
Si hi ha un escriptor estranger que repercutís d’una forma evident en la formació i consolidació del romanticisme a Espanya i a Catalunya, aquest és sens dubte Walter Scott. L’escocès gaudí d’un enorme ressò a la península, un impacte que ve avalat per l’ingent nombre de traduccions de les seves obres.
La primera notícia que tenim sobre Walter Scott està recollida en la Crónica científica y literaria (1817-1820) de José Joaquín de Mora (futur traductor de novel·les com Ivanhoe i El talismán) de l’any 1818. Es tracta d’un breu apunt sobre l’autor, on aquest és comparat amb Byron (una comparació, val a dir, freqüent). Hem de prosseguir fins el 1823 per a retrobar de nou la presència de Scott en la premsa espanyola. Les Variedades o el Mensajero de Londres –revista editada al país anglòfon per Blanco White– conté unes traduccions d’alguns fragments d’Ivanhoe (1919), la popular novel·la de l’escocès. Dos anys més tard apareix a la revista Ocios de Españoles Emigrados, de Londres, una crítica a la manca de traduccions de Walter Scott a l’espanyol. De fet, la primera traducció del narrador escocès no apareix fins el 1825: Ivanhoe, seguida el 1826 per El talismán, les dos publicades a la capital anglesa. El 1824 els editors de El Europeo –revista clau en la popularitat de Scott a Catalunya– afirmaven, en la secció “Noticias literarias”, que el novelista “está finalmente reconocido por el primer romántico de este siglo”, tot confirmant, així, la consolidació de la popularitat de l’escriptor.
D’una forma vertiginosa creixé el nombre de traduccions que es feren a l’espanyol de les obres de Scott. Ja el 1824 s’anuncia, a Perpinyà, l’aparició de l’obra completa de Walter Scott en espanyol a càrrec de l’editor Alzine, fet que no s’acabarà portant a terme (només n’apareixeran quatres obres). La primera traducció de Scott a l’espanyol i publicada a la península no apareix fins el 1826 (El talismán, editor Piferrer, Barcelona). En efecte, a partir del 1825 –i fins el 1850– l’obra de l’escocès apareix publicada en col·leccions o biblioteques, així com també en fulletó. La popularitat de Scott es veu potenciada per la conversió d’algunes de les seves novel·les en llibrets per a òpera: I Puritani i Lucia de Lammermoor.
És evident que l’impacte de l’escocès en la primera meitat del vuit-cents era més que considerable. Foren molts els imitadors que sorgiren de l’estil i les obres de Walter Scott, a qui es considerava, gairebé unànimament, el creador de la novel·la moderna. Telesforo Trueba y Cosío escrigué, a partir del 1828, una sèrie de novel·les (en anglès i ràpidament traslladades a l’espanyol) imitant Scott: Gomez Arias (1828) i The Castilian or the black prince in Spain (1829) en són exemple. Més endavant aparegueren altres imitadors, entre els quals destaca Ramon López Soler amb Los bandos de Castilla o el caballero del Cisne (1830), obra directament inspirada en l’Ivanhoe. En efecte, entre el 1830 i el 1840 la popularitat de l’escocès arribà al punt àlgid. Les traduccions augmentaren en nombre (només en dos anys es comptabilitzen unes disset edicions de Scott) justament en el moment de la mort de l’escriptor, el 1832. Hi ha notícia d’un seguit d’articles encomiàstics en diferents diaris i revistes d’aquest mateix any on es destaca el caràcter únic de “El Cervantes escocés”, admirable per la “pureza de costumbres que derrama en todos ellos, y eminente además de la cualidad de inventor por la suavidad de sentimientos que sabe inspirar”. Així i tot, també Walter Scott rebia crítiques. En El Correo de las Damas del 20 de març de 1834 apareixia un article on l’autor afirmava, en discórrer sobre les novel·les de Scott, que “las hay muy pesadas, muy monótonas y que nada dicen bueno ni nuevo; pero el nombre del autor las recomienda y esto basta”.
Però el ressò de l’obra de l’escocès no finalitzà pas aquí. Trobem, gràcies a la feina d’editor de Bergnes de las Casas (sense oblidar els editors Oliveres, Brusi i Tornes) traduccions d’algunes peces de Scott més enllà del 1833: Bergnes de las Casas publicà, entre 1832 i 1838, onze obres de Walter Scott. Pau Piferrer traduïa, el 1843 i per la casa editora d’Oliveres, el poema The lay of the last minstrel (Canto del último trovador). I és que l’impacte a Catalunya de l’escocès fou sorprenent –tant pel nombre de traduccions com per la influència que exercí en escriptors del primer romanticisme. El caràcter historicista conservador de l’obra de Walter Scott, extret de les lliçons romàntiques de Herder i de De Staël, el feia atractiu als ulls dels escriptors renaixencistes catalans, que s’identificaven amb els temes pouats directament de la tradició popular. Així, Aribau, López Soler i Milà i Fontanals foren seduïts per les històries de Scott i traslladaren aquesta pràctica literària a la pròpia cultura. Cal recordar el ja conegut comentari a la publicació a El Vapor de l’oda La Pàtria (1833) d’Aribau, on el poema del català és presentat amb un orgull similar al que demostrarien els escocesos davant una composició de Walter Scott. Milà i Fontanals, per la seva banda, afirmà que l’interès suscitat en ell envers la temàtica medieval provenia, en part, de les lectures de Scott, a qui descrivia com “hasta cierto punto [...] el inventor de la novela”.
Val a dir que la mort de l’escriptor no comportà en absolut el decaïment de l’interès per les seves obres, ans al contrari. Les edicions de Scott continuaren, si bé amb certa inconstància, ben bé fins el 1850, any on encara es registra la publicació en dos volums de novel·les de Walter Scott. De fet, tot al llarg del vuit-cents es manté l’edició de les obres de l’escocès, ja sigui amb noves traduccions o bé amb reedicions. I els imitadors i seguidors del novel·lista continuaren brollant amb certa freqüència. El “Moro Expósito” (1834) del Duque de Rivas té reminiscències a la sèrie de novel·les de l’escocès conegudes com a Waverley Novels. Així mateix, El Señor de Bembibre (1844), de Enrique Gil y Carrasco, i Doña Urraca de Castilla (1849), de Francisco Navarro Villoslada, mantenen encara l’eco de les novel·les de Scott.
Foren un total de cent trenta les traduccions que es realitzaren de les obres de l’escocès a l’espanyol, tenint en compte tant les publicades a la península com les editades a l’estranger. D’aquestes peces, la gran majoria foren novel·les (amb Ivanhoe i Quentin Durward com les més traduïdes), si bé és cert que alguns poemes de Scott es traslladaren també a l’espanyol (malgrat que aparegueren presentades com a novel·les, demostrant així la tendència romàntica a trencar les barreres entre els gèneres): Matilde de Rokeby: novela histórico-poética (1829) o La dama del lago: nvela histórica (1830).
Per la seva banda, la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès comptava, el 1874, amb un total de vint-i-set obres de l’escocès (una de les quals desapareix en el catàleg del 1891). Walter Scott encapçala el rànquing d’autors amb més presència a la Biblioteca a l’últim terç del vuit-cents, fet gens sorprenent atesa la llarga durada de la fortuna hispànica de Scott i, de manera més precisa, la circumstància que l’escocès era un pilar del moviment literari historicista que tants seguidors tingué a Catalunya. És més, cal recordar que sovint el criteri d’adquisicions de llibres i revistes a l’Ateneu Barcelonès responia a les peticions dels socis que, a la vegada, eren portadors del gust literari de l’època i en feien testimoni aquesta Biblioteca.
Llegir [-]
Entreu