(Manresa, 1799 – Madrid, 1836). Escriptor i periodista, va ser un dels més destacats novel•listes en els inicis del romanticisme espanyol.
Fill de Ramón López, militar de carrera, natural de Barcelona i amb negocis comercials a la ciutat Comtal, i de Joaquima Soler, natural de Manresa, va néixer a ...
Llegir [+]
(Manresa, 1799 – Madrid, 1836). Escriptor i periodista, va ser un dels més destacats novel•listes en els inicis del romanticisme espanyol.
Fill de Ramón López, militar de carrera, natural de Barcelona i amb negocis comercials a la ciutat Comtal, i de Joaquima Soler, natural de Manresa, va néixer a la capital del Bages el 5 de setembre de 1799. Segons diverses fonts, estudià dret a la Universitat de Cervera i el 1815 s’incorporà a la Societat Filosòfica, plataforma científica i cultural fundada a la capital catalana per Joaquim Llaró i Bonaventura Carles Aribau, entre d’altres. López Soler participà activament en les sessions de la societat, tot pronunciant discursos de caràcter científic i geogràfic.
A cavall entre el neoclassicisme i el romanticisme, López Soler ha estat considerat com un dels primers impulsors del romanticisme literari a Espanya, especialment de la novel•la romàntica d’influència walterescotiana. També destacà com a periodista polític des de les pàgines de El Vapor.
En la conjuntura liberal revolucionària del 1820, el jove Ramón López Soler apostà pel liberalisme, però defugí dels plantejaments més radicals. El mateix any, i amb el pseudònim Lopecio, va escriure amb Aribau, López de Medrano i Altés i Gurena el drama patriòtic La libertad restaurada, que es va representar a Barcelona en commemoració de la diada del 2 de maig. Els personatges protagonistes de l’obra eren Pelai, primer monarca del regne d’Atúries, els oficials espanyols Daoíz i Velarde, morts durant la Guerra del Francès, i el general Lacy, afusellat al castell de Bellver de Palma el 1817 per les autoritats absolutistes.
Durant tot el Trienni constitucional, López Soler es mostrà molt actiu a favor de la consolidació del sistema liberal. Col·laborà amb el Diario Constitucional. Político y Mercantil de Barcelona amb poemes patriòtic i textos polítics escrits en prosa poètica, i durant l’epidemia de febre groga del 1821, redactà diverses proclames per animar la població a participar en les eleccions a diputats a corts.
El 28 de maig de 1821, i gràcies a la modificació aperturista dels estatuts de l’entitat, s’incorporà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual seria escollit secretari segon el mes de juny de 1822.
L’octubre de 1823, amb Bonaventura Carles Aribau, Luigi Monteggia, Fiorenzo Galli i Carles Ernest Cook fundà la revista El Europeo, que entroncava amb la línia de la revista milanesa Il Conciliatore (1818-1819). El primer número sortí el 18 de novembre. López Soler redactà un important nombre d’articles i s’encarregà, amb Luigi Monteggia, de la definició del corrent estètic romàntic i d’informar sobre la polèmica entre classicistes i romàntics. López Soler es mostrava partidari de conciliar les postures d’”homéridas” i “osiánicos”, seguidors d’un i d’altre estil, respectivament. La vida de la revista, nascuda en un context força complex, va ser molt breu, però d’una gran influència. Es van publicar tres volums, un el 1823 i dos el 1824. La asfixiant reacció absolutista, però, va fer impossible la seva continuïtat. Els col·laboradors estrangers van abandonar el país i Aribau es va traslladar a treballar a Madrid. López Soler va romandre a Catalunya, segurament a Barcelona, realitzant diversos treballs editorials. Durant aquests anys, però, López Soler travessà per serioses dificultats econòmiques. El 1828, per encàrrec d’Aribau i Santponts, traduí, juntament amb Nicasio Gallego, dos volums d’una de les obres més emblemàtiques de Walter Scott, Ivanhoe. Els problemes econòmics, la fèrria censura i la duríssima repressió desencadenada pel capità general de Catalunya, el Comte d’Espanya, el van obligar a abandonar el Principat. Es traslladà a València. No podem precisar-ne la data, però segurament ho va fer el 1829. A la capital valenciana començà una profitosa col·laboració amb l’editor aragonès Mariano Cabrerizo, que li publicà una de les novel•les de major transcendència per al descabdellament del romanticisme espanyol, Los bandos de Castillla ó El caballero del cisne (1830). Es tracta d’una novel•la històrica, ambientada durant el regnat de Joan II de Castella, que integra elements diferents de l’àmplia obra de Walter Scott, especialment d’Ivanhoe, del que López Soler copia molts paràgrafs. Altrament, s’ha de dir que l’autor manresà no s’amagà, ja que, com deia al pròleg, l’obra pretenia donar a conèixer l’estil de Walter Scott.
El 1832, López es traslladà a Madrid, on col·laborà en diverses publicacions periòdiques i continuà escrivint novel•les. Sembla que el mateix 1832 tornà a la ciutat Comtal, on començà una frenètica col·laboració amb l’editor Antonio Bergnes de las Casas. A l’editorial Bergnes de las Casa, i amagat sota el pseudònim de Gregorio Pérez de Miranda, publicà Las señoritas de hogaño y las doncellas de antaño, Henrique de Lorena, Jaime el barbudo ó sea la Sierra de Clevillente i Kar-Osman ó Memorias de la casa de Silva, totes publicades el 1832. La producció de López Soler és intensa, el que explicaria la fama de plagiari que es va forjar. A Henrique de Lorena, però, ell mateix es lamentava de la precipitació amb la que s’havia vist obligat a publicar l’obra.
El 1833, ja establert a Barcelona, es fa càrrec de la direcció del periòdic El Vapor, editat per Bergnes de las Casas. El Vapor posava fi al monopoli periodístic que durant la Dècada Ominosa va exercir el Diario de Barcelona. A partir de la mort de Ferran VII s’inaugurà un període de moderada ampliació de les llibertats polítiques, marcat per la tolerància que implicava l’acostament de la reina regent, Maria Cristina de Borbó, als liberals. López Soler, amb uns plantejaments polítics moderats i d’orientació provincialista, dirigí el periòdic fins a l’estiu de 1835. Durant la fase de redacció de l’Estatut Reial, des de les pàgines de El Vapor es reivindicà el model de les antigues Corts de la Corona d’Aragó en la definició del nou model polític. La defensa de l’Estatut Reial, però, es va veure desbordada a Barcelona per les bullangues de juliol i agost de 1835. La situació política es va fer insostenible per a López Soler. De fet, el 6 d’agost, El Vapor comunicava lacònicament que “el redactor que desde la inauguración de este periódico ha corrido con la parte política del mismo, cesa desde hoy en sus funciones.” López Soler havia estat amenaçat i va haver de fugir de la ciutat. Es traslladà a França, però retornà a finals d’any. La situació d’inestabilitat política de la capital catalana, amb nous aldarulls i l’assassinat dels presoners carlins de la Ciutadella el gener de 1836, van aconsellar López Soler marxar a Madrid.
L’escriptor manresà morí a la capital de l’estat el 21 d’agost de 1836. Deixà algunes obres inèdites. La seva esposa, Teodora Blanco, gestionà la publicació de les Memorias del príncipe Wolfen (1838), adaptació realitzada per López Soler del Barnave, de Jules Janin.
Llegir [-]
Entreu