Pi i Margall, Francesc (Barcelona 1824 – Madrid 1901). Polític i escriptor republicà. Estudià al Seminari (1831-37) i posteriorment cursà la carrera de Dret. Durant els anys formació formà part de la Societat Filomàtica i es relacionà amb els escriptors romàntics catalans, fonamentalment amb Manuel Milà i Fontanals i Pau ...
Llegir [+]
Pi i Margall, Francesc (Barcelona 1824 – Madrid 1901). Polític i escriptor republicà. Estudià al Seminari (1831-37) i posteriorment cursà la carrera de Dret. Durant els anys formació formà part de la Societat Filomàtica i es relacionà amb els escriptors romàntics catalans, fonamentalment amb Manuel Milà i Fontanals i Pau Piferrer i Fàbregas. El 1842 publicà el volum “Catalunya” de la España Pintoresca. El 1847 es traslladà a Madrid on, inicialment, es guanyà la vida fent crítiques teatrals i col·laboracions periodístiques. A la mort de Piferrer completà l’obra Recuerdos y Bellezas de España (els volums dedicats a Catalunya i Granada), i escrigué Historia de la Pintura i Estudios sobre la Edat Media (1851), aquestes obres esdevingueren polèmiques per la crítica racional que feia al cristianisme i l’església; condemnades per l’Església, van ser prohibides per la censura, i la Congregació de l’Index les va incloure entre els llibres prohibits.
De jove fou proudhonià. Políticament milità des del 1849 al Partit Democràtic, però va ser durant la revolució del 1854 que va començar el seu activisme polític i intentà donar al moviment polític d’aquells anys uns continguts doctrinals i econòmics a través de la publicació pamfletària “El Eco de la Revolución”. Va escriure La Reacción
y la Revolución (1854), d’inspiració proudhoniana, obra capital en que defensa l’organització federal d’Espanya i exposa el seu utopisme, la fe en l’autodeterminació i la confiança en les derivacions revolucionaries del federalisme. Influït pel pensament de Hegel, Rousseau i Proudhon, formulà un programa polític socialitzant basat en el reformisme econòmic i el federalisme pactista.
Sensibilitzat en la qüestió obrera, va escriure sobre associacionisme obrer i altres tems d’interès per als treballadors en el periòdic madrileny ”El Eco de la Clase Obrera” (1855-56). L’octubre del 1855 col·laborà amb la delegació de les societats obreres catalanes que havia anat a Madrid per mostrar la disconformitat dels obrers catalans amb el Projecte de llei sobre la indústria manufacturera que havia preparat el Govern i cal atribuir-li el document que els obrers espanyols van dirigir a les Corts (desembre 1855) reclamant la llibertat d’associació.
Intervingué en les polèmiques internes del Partit Democràtic defensant la llibertat de pensament social i econòmic entre els seus membres tot hi mostrar-se dogmàtic en l’àmbit polític; defensava l’intervencionisme de la col·lectivitat en la vida econòmica sense negar, però, la propietat privada.
L’any 1866, com a conseqüència dels fracassos dels progressistes, s’exilià a Paris (1866-68). Allí entrà en contacte amb els nuclis positivistes i aprofundí en el coneixement de Proudhon, del qual traduí, els anys següents, la major part de les obres importants. Fou en aquest moment que, alhora que es reafirmava en el seu federalisme pactista, trencà amb el sector més conservador del republicanisme. Després de l’esclat de la revolució de Setembre del 1868 tornà a Madrid, i a les eleccions del febrer del 1869 fou elegit diputat a Corts per Barcelona, càrrec que revalidà ininterrompudament fins el 1873. A les Corts, defensà la Internacional en els debats parlamentaris que van portar a la seva dissolució (1871) i, oposant-se a bona part del seu partit, vindicà el dret d’asil pel refugiats polítics de la Commune. Una vegada escindit el Partit Democràtic, el 1870 assumí la direcció del Partit Republicà Democràtic i Federal. En proclamar-se la I República (1873) fou Ministre de la Governació durant la presidència de Figueres (febrer-juny) i posteriorment President de la República (juny-juliol) fins que dimití desbordat per la intransigència del moviment cantonalista i el radicalisme dels internacionalistes. Durant la Restauració fou diputats a Corts pels districtes de Figueres (1886), Barcelona (1891), Sabadell (1893).
Sintetitzà el seu pensament polític en l’obra Las Nacionalidades (1876), on feu un esforç per concretar les seves teories federals al cas espanyol, fugint de tot idealisme.
Trencà amb els republicans de Ruiz Zorrilla i Emilio Castelar i, a partir del 1880, encapçala els successius intents de reorganització del Partit Federal i fins a la seva mort restà com el símbol honest i intransigent del federalisme espanyol.
Fou un dels ideòlegs de la frustrada revolució democràtica burgesa a l’Espanya del segle XIX, i influí fortament tant en el catalanisme d’esquerra com en alguns sectors de l’anarquisme.
Llegir [-]
Entreu