Proudhon, Pierre-Joseph (Besançon, 1809 – Paris, 1865). Pensador socialista francès. De formació autodidacta, destacà més com a crític incisiu de la realitat social contemporània que com a constructor d’un nou sistema socio-econòmic. Doctrinari i polemista alhora, va tenir una gran influència entre els primers grups obreristes francesos i espanyols. Treballà ...

Proudhon, Pierre-Joseph (Besançon, 1809 – Paris, 1865). Pensador socialista francès. De formació autodidacta, destacà més com a crític incisiu de la realitat social contemporània que com a constructor d’un nou sistema socio-econòmic. Doctrinari i polemista alhora, va tenir una gran influència entre els primers grups obreristes francesos i espanyols. Treballà d’apoderat d’una empresa de navegació a Lyon, i entrà en contacte amb fourieristes i mutualistes. Defensà que la societat ideal s’hauria de regir per un intercanvi contractual natural entre posseïdors, de manera recíproca i lliure. No refusava la propietat privada dels mitjans de producció, sinó que la condicionava a que el benefici no fos fruït de l’explotació. Estava convençut que era possible un equilibri econòmic i un sistema de contracte social, que vindria donat per les característiques bàsiques de la consciència humana: la solidaritat i l’ajut mutu.

La seva primera obra important fou, Qu’est-ce que la propriété? (1840), publicada a París, on qüestionà el dret a la propietat i sentencià, “la propietat és un robatori”, frase destinada a convertir-se en un dels lemes revolucionaris més efectius del segle XIX i que el pensament llibertari va fer seva. Posteriorment va rectificar aquesta asseveració i afirmà que no era contrari a la propietat, sinó a les perversions que n’esdevenien emparades en lleis injustes. La seva obra més fonamental fou, Système des contradictions économiques, ou Philosophie de la misère (1846), on defensà la conciliació entre burgesia i proletariat i el portà a enfrontar-se dialècticament amb Karl Marx, que el replicà amb el text, Misère de la philosofie (1847).

Inicialment s’havia atansat als fourieristes, però aviat va abandonar el populisme agrari dels primers temps per adoptar un pre-anarquisme petit burgés. Participà en les revoltes del 1848 a França i fou diputat durant la Segona República (1848), però posteriorment fou empresonat (1849-1852) per la publicació de l’article, “Qu’est-ce que le Gouvernement? Qu’est-ce que Dieu?” al periòdic, La Voix du Peuple (5 de novembre del 1849) on atacava a Lluís Napoleó. Les idees principals de l’escrit van ser desenvolupades al llibre Les Confessions d’un révolutionnaire pour servir a l’histoire de la révolution de février (1850)on es qüestiona l’essència dels governs i en conseqüència els drets que aquests tenen sobre els ciutadans. A la presó va escriure una de les seves obres més importants, L‘idée générale de la révolution au XIX siècle (1851) on exposà els principis de l’anarquisme.

Condemnà el comunisme com a filosofia i l’estat socialista, al que concebia com el pitjor dels estats. Entenia la llibertat com la mare de l’ordre, refusava el sufragi universal i propugnar la desaparició de l’estat i la seva substitució per un pactisme econòmic de tipus federalista, cosa que l’apropà tant als republicans federals com als anarquistes. Els darrers anys de la seva vida deixà de banda l’anarquisme i aconsellà el federalisme democràtic com la millor fórmula de convivència; aquest plantejament quedà recollit a Du principe fédératif et de la nécessité de reconstituer le parti de la revolution (1863), que el convertí en un dels referents del federalisme.

Un altre dels components fonamentals del seu pensament fou l’anticlericalisme; atacà a l’Església catòlica en el llibre De la justice dans la révolution et dans l’église (1858) i afirmà que Déu era el mal, però purità i moralista defensà la família patriarcal com a institució, i fou furibund anti-feminista. Va fer propostes estètiques en el sentit de demanar que l’art plasmes el món contemporani i mostrés als homes en el seu entorn natural, domèstic i laboral. En el llibre Du principe de l’art (Paris, 1865), traduït al castellà a la dècada dels anys vuitanta del segle XIX, parlava de l’art en termes hegelians, destacant que la societat s’apartava de l’art quan aquest s’allunyava de la vida real i es plantejava només com una diversió. Concebia l’art com una simbiosi de realisme i idealisme, i publicacions sindicalistes com La Revista Social (Barcelona, 1902-1921) van assumir els seus plantejaments estètics. El pintor Gustave Courbet, ideològicament influenciat pel fourierisme i amic de Proudhon, el retratà en un quadre (“Pierre-Joseph Proudhon i les seves filles”, Musée du Petit Palais, Paris) en el que es reflexa la concepció proudhoniana del mon, un pare de família en harmonia amb l’ordre de la naturales i en un entorn agrari.

Les seves teories van influir decisivament en el primer moviment obrer francès i entre alguns membres de la Commune de Paris. Proudhonians partidaris de Louis Blanc i de Lassalle, van exercir un paper destacat dins la I Internacinal fins que van ser derrotats l’any 1868 al congrés de Brussel·les; aleshores minvà la seva influència que va perdurar entre el grup bakuninista. Relegades pel marxisme, les seves teories van ser posteriorment utilitzades per l’anarquisme, el sindicalisme i el socialisme cooperativista. A partir del 1868, a través sobretot de les traduccions de Francesc Pi i Margall, exercí una gran influència en els ambients federals i àcrates de Catalunya.

A Espanya va exercir una primera influència sobre Ramon de la Sagra, una figura amb personalitat pròpia entre el socialisme utòpic. També fou proudhonià en la seva joventut Francesc Pi i Margall, que acabà incorporant part del pensament al republicanisme federal, així com el destacat dirigent del Partit Demòcrata, Fernando ...

A Espanya va exercir una primera influència sobre Ramon de la Sagra, una figura amb personalitat pròpia entre el socialisme utòpic. També fou proudhonià en la seva joventut Francesc Pi i Margall, que acabà incorporant part del pensament al republicanisme federal, així com el destacat dirigent del Partit Demòcrata, Fernando Garrido.

La difusió de les obres de Proudhon va començar el 1860 amb les primeres traduccions fetes per Robert Robert, però el traductor més important fou Francesc Pi i Margall, que a partir del 1868 traduí un gran nombre de títols, col·laborant decisivament a la difusió de les seves idees a Espanya i Altres destacats traductors foren el socialista Josep Comas i l’escriptor Pompeu Gener. Posteriorment, a partir dels anys vuitanta i fins a principis del segle XX, Proudhon va influir entre el social-reformisme, els primers grups bakuninistes i en l’anarcosindicalisme, i els seus llibres es reeditaren en col·leccions d’editorials anarquitzants com per exemple Sempere de València o Bauzà i Presa de Barcelona.

La major part de llibres de Proudhon adquirits o regalats a la Biblioteca de l’Ateneu son en llengua original, i corresponen a reedicions fetes a partir de 1868. D’aquest any són: Les Confessions d’un révolutionnaire pour servir a l’histoire de la révolution de février , Paris: Libraire Internationale: A. Lacroix, 1868. Du principe fédératif et de la nécessité de reconstituer le parti de la revolution , Paris: Libr. Internationale: A. Lacroix, Verboeckhoven & Cie., 1868. De la création de l’ordre dans l’humanité ou principes d’organisation politique . Paris: Libraire Internationale : A. Lacroix, 1868.

Posteriorment van entrar a la Biblioteca, La Pornocratie, ou Les Femmes dans les temps moderns . Paris: Libr. Internationale: A. Lacroix, 1875, que no es va traduir al castellà fins el 1892, on Proudhon pretén defensar-se dels atacs que ha rebut pels seus escrits sobre la sociologia femenina, clarament contraris a acceptar la igualtat dona-home. L’autor exposa els seus punts de vista sobre el paper de la població femenina dins la societat, què representava, què aportava al desenvolupament de la societat i el rol que li corresponia en funció de les seves aptituds i configuració física, per acabar determinant la inferioritat de la dona respecte a l’home.

Finalment, dues obres traduïdes al castellà: Sistema de las contradicciones económicas o filosofia de la miseria . Pierre-Joseph Proudhon, (Trad. Pi i Margall). Publicat el 1846 . Traduït per Pi i Margall, Madrid, Libreria de Alfonso Durán (2 vols), 1870 (I) -72 (II) i Filosofia del progreso (1852). Madrid: Tip. Dionisio de los Rios, 1885.