En un sentit ampli, les teories evolucionistes són totes aquelles que expliquen l’origen i la diversitat de la vida a partir de les transformacions successives que han experimentat els ésser vius. La tesi evolucionista s’ha oposat, habitualment, als pressupòsits creacionistes i fixistes.

La idea d’evolució ja era present en ...

En un sentit ampli, les teories evolucionistes són totes aquelles que expliquen l’origen i la diversitat de la vida a partir de les transformacions successives que han experimentat els ésser vius. La tesi evolucionista s’ha oposat, habitualment, als pressupòsits creacionistes i fixistes.

La idea d’evolució ja era present en alguns presocràtics com Anaximandre i Empèdocles, tot i que van ser les concepcions més fixistes i estàtiques de Plató i Aristòtil les que van acabar sent hegemòniques en el pensament científic occidental. Amb matisos i variants, les teories evolucionistes que postulen que els éssers vius estan subjectes a canvis que, al llarg del temps i a través de mecanismes diversos, han originat noves espècies, han esdevingut el paradigma dominant de la biologia des de mitjan segle XIX. Tanmateix, el pas d’una tesi creacionista cristiana i d’una concepció estàtica de la natura i els organismes, en què les espècies respondrien a patrons immutables i permanents, a un nou paradigma dinàmic que entén les espècies com a resultat de la transformació de formes preexistents, va ser un procés lent i gradual. La consolidació del paradigma evolucionista implicà l’erosió progressiva de l’anterior i, en aquest sentit, si les aportacions de Charles Darwin (1809-1882) van ser una peça cabdal en aquest procés, els antecedents es poden rastrejar molt abans i no exclusivament en l’àmbit de la biologia. El mateix Darwin va destacar la importància i la influència que havien exercit des de perspectives i àmbits diversos, Jean-Baptiste Lamarck (1744-1829), Thomas Malthus (1766-1834), Geoffroy Saint-Hilaire (1772-1844), Charles Lyell (1797-1875), Alfred Russel Wallace (1823-1913) o Herbert Spencer (1820-1903).

Amb tot, l’impacte i la influència de les teories darwinistes va ser enorme i immediat i el seu Orígen de les espècies va convertir-se en un dels llibres científics més coneguts i difosos de la història. La seva enorme popularitat, les polèmiques sovint viscerals de les quals va ser objecte i el fet que, a grans trets, les seves tesis acabessin esdevenint hegemòniques, han contribuït a que s’associï erròniament l’evolucionisme al darwinisme. En aquest sentit, en les darreres dècades la historiografia ha posat en relleu dos aspectes prou rellevants. D’una banda, ha constatat que l’acceptació generalitzada del darwinisme no es va produir fins el primer terç del segle XX, i encara en un sentit particular, amb la incorporació de la genètica mendeliana. De l’altra, ha destacat la importància de les teories evolucionistes no darwinistes i, entre aquestes, s’ha remarcat la importància del lamarckisme.

La noció de progrés va formar part del bagatge intel·lectual d’alguns filòsofs de la Il·lustració (Maupertuis, Diderot, Turgot, Condorcet) i la idea de devenir no és gens aliena a la naturphilosophie i l’idealisme alemany. D’altra banda, les aportacions que des del Renaixement es fan des de diverses disciplines com l’astronomia, la geologia, la botànica, la zoologia i la paleontologia van tendir a fornir evidències que afavoriren el canvi de paradigma. Arribats al segle XIX, Lamarck va concebre i desenvolupar una teoria evolucionista recollida principalment a la seva Philosophie zoologique (1809). El lamarckisme va tenir una influència i implantació especialment important a França, fet que al mateix temps dificultà, més endavant, l’arrelament de les doctrines darwinistes en aquest país. El lamarckisme emfasitzà la influència de l’ambient i el concepte de la generació espontània, i posà en relleu la importància de l’herència dels caràcters adquirits.

Així, pot dir-se que quan Darwin va fer les seves aportacions, el clima intel·lectual era relativament receptiu a la perspectiva evolucionista, si bé aquesta no era encara un paradigma dominant, entre altres motius perquè les proves eren encara insuficients, ja que el registre fòssil presentava importants limitacions amb l’absència de varietats transicionals. El principi singular de la teoria darwiniana de l’evolució biològica és el concepte de la «selecció natural». Darwin, profundament influenciat per la doctrina malthusiana, insistia en la idea segons la qual el fet que nasquessin més individus dels que podien viure d’acord amb la disponibilitat de recursos, propiciava una lluita per l’existència que es resolia amb la supervivència de les variacions hereditàries millor adaptades al medi. Aquestes varietats millor adaptades eren les que estaven en disposició de garantir-se la descendència. Als seus postulats Darwin va aportar-hi un cabal molt notable d’evidències empíriques.

Contemporani a Darwin, i amb plena coneixença de les seves aportacions, el també britànic Herbert Spencer va dedicar-se a desenvolupar un sistema filosòfic basat en la llei de l’evolució que el va portar a aplicar el principi evolutiu en disciplines com la biologia, la psicologia, la sociologia i l’ètica. Spencer entenia que l’evolució implicava el procés pel qual la matèria passava d’una homogeneïtat indeterminada i incoherent, a una heterogeneïtat relativament determinada i coherent. Un procés marcat pel binomi complementari d’integració-diferenciació que es produïa no només en els “agregats” orgànics, sinó també en els socials.

Alguns aspectes de les aportacions de Darwin i Spencer com ara els conceptes de «selecció natural» i «supervivència del més apte» van ser adoptats de forma particular per l’anomenat darwinisme social, un conjunt de doctrines polítiques i socials que tenen en William Graham Sumner (1840-1910) un dels seus màxims exponents. Sumner afirmà que la societat no podia sortir de l’alternativa entre llibertat, desigualtat, supervivència del més apte i la de no llibertat, igualtat, supervivència del menys apte. Si la primera era una garantia de millora i de progrés, la segona conduïa a la degeneració social.

A Catalunya i Espanya s’ha estudiat poc la implantació i influència de l’evolucionisme predarwinista. Amb, tot comencem a tenir algunes evidències de la recepció del lamarckisme i de la seva influència. En aquesta línia va tenir força importància Antoni Bergnes de les Casas (1801-1879) i la revista La Abeja. La recepció del darwinisme va començar fonamentalment en el marc del Sexenni (1868-1874) i es consolidà durant la Restauració, de forma simultània amb el positivisme, amb el qual s’influeixen i interfereixen. La seva recepció anà acompanyada de fortes polèmiques i de posicionaments que, sovint, van ser més ideològics i polítics que no pas derivats d’un posicionament reflexiu i analític de naturalesa científica i acadèmica.