Genèricament, la paraula “internacionalisme”, més enllà de la interpretació semàntica, te una connotació orientada a designar l’entorn de les diverses organitzacions supraestatals de la classe obrera i dels seus grups polítics i sindicals, creats al llarg dels segles XIX i XX. Però, més estrictament, acabà designant de manera hegemònica als ...

Genèricament, la paraula “internacionalisme”, més enllà de la interpretació semàntica, te una connotació orientada a designar l’entorn de les diverses organitzacions supraestatals de la classe obrera i dels seus grups polítics i sindicals, creats al llarg dels segles XIX i XX. Però, més estrictament, acabà designant de manera hegemònica als afiliats i seguidors de l’Associació Internacional de Treballadors ( AIT). L’ internacionalisme preconitzava l’associació internacional dels obrers sobre la base d’un programa de lluita contra la societat capitalista i de presa del poder en nom dels principis socialistes.

L’ internacionalisme sorgí la segona meitat del segle XIX. La primera organització d’aquestes característiques, l’A IT, coneguda “a posteriori” com I Internacional, es creà a Londres (setembre de 1864) sota el lideratge de Marx amb l’objectiu de preparar el nou ordre social; l’organització es pronunciava a favor de l’abolició dels exercits i la col·lectivització dels mitjans de producció. Els seus estatuts preveien la creació de federacions regionals (identificades amb els estats) integrades per les respectives federacions locals, que agrupaven societats obreres i sindicats de ideologia diversa. L’any 1872, les divergències entre Marx i Bakunin –que hi havia ingressat el 1867- comportaren l’expulsió d’aquest i els seus seguidors de l’AIT, entre els que es trobaven la major part de representants espanyols. Una vegada expulsats, els bakuninistes intentaren fundar una organització explícitament anarquista, col·lectivista i apolítica, a la localitat suïssa de Saint-Imier, que no va reeixir. Debilitada per les dissensions internes i les diferents repressions governamentals, sobretot arrel de la Comune de Paris, l’AIT s’anà diluint i finalment desaparegué l’any 1876. A España, la Federació Regional de l’AIT, controlada pels anarquistes, seguí actuant públicament amb prohibicions puntuals fins els 1874, i va sobreviure en la clandestinitat fins l’any 1881, quan fou reconstruïda com a Federació de Treballadors de la Regió Espanyol.

El 1889, a París, es constituí una nova organització, la II Internacional, impulsada pels socialistes marxistes, que impulsà la jornada reivindicativa de l’1 de maig (1890). Organitzativament exigia la formació de partits socialistes en el marc dels respectius estats; ideològicament va estar molt influïda per la socialdemocràcia alemanya; vetà l’entrada dels anarquistes, però es va mantenir sempre dividida entre reformistes i revolucionaris. Teòricament veia el pacifisme consubstancial a l’ internacionalisme, però, l’organització, va sucumbir en la voràgine nacionalista de la Guerra europea. Malgrat la seva fragilitat la I i la II Internacional constitueixen l’essència de l’ internacionalisme obrerista, i d’una manera genèrica, però restrictiva, els seus afiliats capitalitzen la connotació d’”internacionalistes”.

Després de la Guerra europea, seguint l’estela de les corrent ideològiques vencedores, i també de les dissensions internes, sorgirien noves organitzacions que es consideraven hereves de l’esperit internacionalista de les anteriors organitzacions. La III Internacional, anomenada Komintern, creada el 1919, a Moscou, sota el lideratge de Lenin i Trotski, amb l’objectiu d’aconseguir la implantació de la revolució comunista a tot el mon. I, la IV Internacional fou fundada per Trotski (1938), expulsat de la URSS des del 1929, amb l’objectiu d’aconseguir la “revolució permanent” i en oposició a Stalin. Va tenir força a Llatinoamèrica i a l’Extrem Orient i a Europa només fou testimonial a partir de l’acabament de la II Guerra Mundial entre sectors universitaris i obrers radicals.

Els primers passos de l’ internacionalisme hispànic:

Quan es conegué la caiguda d’Isabel II, el comitè de l’ AIT de Ginebra, feu arribar un missatge als treballadors espanyols, enviant a Fanelli –diputat italià, garibaldí i fervent internacionalista- com a portador i en viatge de propaganda per la Península, on ...

Els primers passos de l’ internacionalisme hispànic:

Quan es conegué la caiguda d’Isabel II, el comitè de l’ AIT de Ginebra, feu arribar un missatge als treballadors espanyols, enviant a Fanelli –diputat italià, garibaldí i fervent internacionalista- com a portador i en viatge de propaganda per la Península, on contactà amb destacats republicans, radicals i federals, que el van escoltar entusiasmats. A Barcelona, el lloc de reunió era el taller del pintor i dibuixant Josep Lluís Pellicer, cosí del tipògraf Rafael Farga Pellicer, assidu de les tertúlies, que esdevindria un dels líders més destacats de la Internacional a Espanya. Els integrants d’aquest grup foren els primers internacionalistes barcelonins, i el maig del 1869, sota el lideratge de Farga Pellicer, republicà federal, convers al bakuninisme, constituïren una secció de l’ AIT, molt influïda per les idees de Bakunin.

A Barcelona l’ internacionalisme es va desenvolupar al voltant d’organitzacions com el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona, i de setmanaris com La Federación. Farga Pellicer era secretari del Centre Federal de les Societats Obreres i de l’Ateneu Català de la Classe Obrera (ambdós amb seu al número 42 del carrer Mercaders, de Barcelona) i, també ho fou de la secció de la Internacional a Barcelona. La Federació Regional Espanyola (FRE) es constituí el juny del 1870 en un Congrés Obrer que celebrat a Barcelona i s’adherí a l’ AIT. La FRE defensava l’apoliticisme, el col·lectivisme, l’antiestatisme i la revolució social. Agrupà societats obreres de tot Espanya, organitzades en sindicats d’ofici i connectats en federacions locals, que constituïen la Federació Regional. Es regia per un consell federal, sensiblement dominat pels bakuninistes, que residí en diverses localitats i aplegà més de dues-centes federacions locals. Sotmesa als mateixos problemes tàctics i ideològics que l’AIT, formalitzà el trencament intern en un congrés celebrat a Córdoba (desembre de 1872) que portà a la creació, per part dels marxistes de la “Nueva Federación Madrilenya”, bressol del futur Partit Socialista Obrer Espanyol.

Durant la I República la FRE participà en la insurrecció cantonalista d’Alcoi (juliol 1873), però el sindicalisme català, fidel als seus orígens, no es va voler enfrontar als republicans federals. Després del cop d’Etat de Pavia, la Internacional fou prohibida i començà la seva decadència. El febrer del 1881, els sindicalistes la van reconstituir com a Federació de Treballadors de la Regió Espanyola. La constituïren els antics dirigents anarcosindicalistes catalans Rafael Farga Pellicer, Antoni Pellicer Paraire, Josep Llunas i Pujals, Eudald Canivell, Francesc Tomàs, etc.. En el seu si es van consolidar immediatament dues tendències enfrontades: els anarco-col·lectivistes, fidels a Bakunin, i els anarco-comunistes, partidaris de les noves tesis de Kropotkin; totes dues reclamaven una societat sense classes i sense estat, però discrepaven pel que feia a la manera d’arribar-hi i d’organitzar-la; és a dir, a llar termini per la força dels sindicats, o be de manera immediata acceptat l’acció insurreccional i la propaganda activa. La comissió federal va condemnar les tàctiques anarco-comunistes, però a partir del 1884 es començà a desintegrar entre tensions ideològiques i organitzatives, engolida tant pel terrorisme anarquista com per la repressió policial.