Es tracta d’una revista, editada a Madrid, de periodicitat setmanal (“todos los domingos, número suelto: 4 reales”) d’ençà la seva aparició l’1 de març de 1874 fins al mes de gener de 1880, en què va passar a ser bimestral, els dies 5 i 20 de cada mes, fins al ...
Llegir [+]
Es tracta d’una revista, editada a Madrid, de periodicitat setmanal (“todos los domingos, número suelto: 4 reales”) d’ençà la seva aparició l’1 de març de 1874 fins al mes de gener de 1880, en què va passar a ser bimestral, els dies 5 i 20 de cada mes, fins al darrer número, corresponent al 20 de juny de 1880.
El positivisme és la filosofia i l’esperit que anima el nucli doctrinal de la revista, per bé que això no impedeix en absolut la presència d’altres corrents filosòfics (krausisme, krausopositivisme, neohegelianisme, neokantisme, reacció antihegeliana, etc.), d’alguns debats on s’exposen posicions diametralment antagòniques (particularment l’anomenada “polèmica sobre la ciència espanyola” entre Menéndez Pelayo i Manuel de la Revilla, el 1876) o fins i tot la publicació d’articles explícitament antipositivistes. Malgrat aquesta pluralitat de veus, la Revista Europa és tan bé un portaveu del materialisme científic naturalista, de l’evolucionisme; a les seves pàgines hi trobem exposades la doctrina evolucionista de Darwin, el monisme materialista de Haeckel i l’universalisme evolucionista de Spencer. Del positivisme britànic i francés la revista publica importants articles de Thomas Henry Huxley i John Tyndall, d’Emile Littré i sobretot de Théodule Ribot, que desenvolupa el seu treball en el camp de la psicologia positivista i experimental.
Un altre debat de fort ressò a la Revista europea es produeix en el camp hegelià, corrent que a la dècada dels setanta s’havia reactivat a tota Europa, particularment a Anglaterra i a Itàlia. En els primers mesos de la revista es registra l’enfrontament doctrinal entre el hegelianisme polític i republicà d’Emilio Castelar (que obre el primer número de la revista amb el llampant escrit titulat “La filosofia del progreso” ) i les tesis conservadores i obertament antipositivistes d’Antonio Maria Fabié (explicitades a la sèrie d’articles “Examen del materialismo moderno”, que reeditarà posteriorment en forma de llibre). Cal fer notar que Fabié havia recentment traduït i prologat la primera edició castellana de la Lógica de Hegel (1872).
A les pàgines de la revista també es posa de manifest el moment de decadència que viu el krausisme, entorn del qual es polemitza de manera contínua. Del principal inspirador a Espanya de la filosofia de Krause, Julián Sáez del Río, la publicació treu a la llum per primera vegada les “Cartas inéditas”, gràcies a un deixeble seu, Manuel de la Revilla, amic de Perojo, també inscrit ara a les files del neokantisme.
És important subratllar que a les pàgines de la Revista europea inicia José del Perojo entre març i agost de 1875 la primera divulgació seria del neokantisme a Espanya, mitjançant un seguit d’articles que ràpidament aplega sota el títol Ensayos sobre el movimiento intelectual en Alemania. Sembla que l’aparició el desembre d’aquell mateix any de la Revista contemporánea és la conseqüència directa de la negativa de Medina a traspassar la propietat de la revista al jove filòsof kantià, el qual segurament cercava convertir-la en una plataforma en oberta lluita contra els grans sistemes filosòfics, particularment de crítica a la metafísica i al krausisme.
Llegir [-]