El volum forma part de l’edició de les obres completes de la qual va fer-se càrrec la parisenca Germer Baillière . En tenim constància a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès des de 1886-1887.

El llibre aplega diversos treballs entre els quals destaquen Les Jésuites i L’ultramontanisme ou l’Église romaine et ...

El volum forma part de l’edició de les obres completes de la qual va fer-se càrrec la parisenca Germer Baillière. En tenim constància a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès des de 1886-1887.

El llibre aplega diversos treballs entre els quals destaquen Les Jésuites i L’ultramontanisme ou l’Église romaine et la société moderne . Completen el volum alguns treballs menors com «Réponse a une députation de la jeunesse des écoles», «Réponse á M. l’Archevêque de Paris», «La controverse nouvelle. Que deviennent les écritures?» i «Discours sur Geoffroy Saint-Hilaire».

Les Jésuites recull una colla de lliçons professades per Quinet al College de France entre els mesos de maig i juny de 1843. També Jules Michelet va professar sobre idèntica matèria en aquells mateixos mesos. Les seves acusacions dirigides als jesuïtes, als quals va responsabilitzar de la misèria intel·lectual i moral de França, van causar una forta polèmica. Els textos de les lliçons d’ambdós professors van ser compilades i editades el juny del mateix 1843 per l’editorial Hachette en una obra titulada Des Jésuites , que va aconseguir un gran èxit de ventes (l’octubre de 1843 ja apareixia una cinquena edició). El llibre suscità reaccions enfrontades, provocant la reacció virulenta dels sectors més bel·ligerants del catolicisme, i l’adhesió dels lliurepensadors i els defensors de la llibertat de càtedra.

En el present volum només es reprodueixen el textos de les lliçons de Quinet. L’autor hi defensa la llibertat religiosa i filosòfica, i presenta el dret de pensar lliurement com un principi constitutiu de la ciència i la societat modernes. En aquestes lliçons anuncia una tesi en la que insistirà en altres obres posteriors com Le Christianisme et la Révolution française (1845) i La Révolution (1865), on estableix l’existència d’un antagonisme profund entre el catolicisme i l’esperit de la França moderna i revolucionària. En aquest sentit, concep un litigi d’època entre l’ultramuntanisme i la Revolució francesa i afirma que, en el seu esperit, aquesta darrera es troba molt més a prop del cristianisme que no pas el partit catòlic, ja que davant la política sectària de l’ultramuntamisme, basada en la divisió, l’exclusió i la defensa dels poderosos, la Revolució fomentaria un sentiment de religió universal i una conciliació d’esperits superior. Consegüentment, insta a prendre partit a favor de l’esperit de la Revolució i a evitar que en la vida política i civil hi penetri el que anomena principi jesuític, ja que altrament suposaria la fi de l’hegemonia francesa al món i l’inici de la seva decadència, tal i com ho demostrarien els casos espanyol i italià.

Quinet insistí en aquestes i altres qüestions concomitants en el curs següent al Collège de France i reuní les nou lliçons professades en el volum de títol L’ultramontanisme... (1844). Les dues primeres d’aquestes lliçons tenen com a protagonista Espanya, concebuda com el paradigma de l’ortodòxia romana més rigorosa.