S’ha dit que Johann Wolfgang Goethe s’inspirà en una sèrie d’obres per a teatre de marionetes a l’hora de concebre el seu Faust , una situació facilitada per la fortuna de l’obra de Marlowe: The tragical history of life and death of doctor Faustus , coneguda com Doctor Faustus (1604). ...

S’ha dit que Johann Wolfgang Goethe s’inspirà en una sèrie d’obres per a teatre de marionetes a l’hora de concebre el seu Faust, una situació facilitada per la fortuna de l’obra de Marlowe: The tragical history of life and death of doctor Faustus, coneguda com Doctor Faustus (1604).

La universalitat de l’argument del Faust prové d’una història real datada d’uns segles enrere, concretament del pas del segle XV al XVI. Georg (o Johannes) Faust fou un home versat en les ciències, si bé de caràcter extravagant i irregular. La llegenda al voltant d’aquest personatge, aventurer i alquimista, es forjà ràpidament, i ja el 1587 Johann Spiesz edità a Frankfurt l’anònima Historia von Dr. Johann Fausten. A partir d’aquí nombroses versions aparegueren –entre les quals destaquen la ja esmentada de Marlowe i l’intent d’adaptació per a escena portat a terme per Lessing el 1760–, però no fou fins a l’aparició de la peça de Goethe que la llegenda no es consolidà. El literat alemany publicà la primera part de l’obra (Faust. Eine Tragödie) (‘Faust: una tragèdia’) el 1808, si bé anteriorment ja havia donat a conèixer alguns fragments del poema (Faust. Ein Fragment, 1790) derivats d’un text primitiu –el que es coneix com a Urfaust (1787). La segona part no apareixeria fins l’any 1832, pocs mesos abans de la mort de Goethe, tot i que fou finalitzada el 20 de juliol del 1831. Encara que es titula Faust: Der Tragödie zweiter Teil in fünf Akten (‘Faust: segona part de la tragèdia en cinc actes’), Goethe l’anomenava Helena.

L’argument de Faust és complex, tant com ho és l’ambició de l’escriptor. S’ha descrit com el poema de l’esperit humà, la llegenda sobre les temptacions del diable a un savi, el símbol de l’ànima moderna, i és que Faust representa un punt d’inflexió en la literatura universal. El doctor Faust, que ha aspirat sempre a la suprema veritat, ven la seva ànima al diable (Mefistòfil) en adonar-se de la impossibilitat d’atènyer el coneixement absolut. El pacte amb Mefistòfil facilita que Faust, rejovenit, aconsegueixi tot allò que es proposi. És així que coneix Margarida, la sedueix i l’abandona tot seguit. La noia, embarassada, és traslladada a la presó després de cometre infanticidi, on coincideix amb Faust, que ha donat mort a Valentí, el germà i venjador de Margarida. L’escena final de la primera part de l’obra es clou amb un diàleg entre Margarida i Faust, on aquest la incita a fugir de la presó plegats. Ella rebutja salvar-se per l’infern i mor encomanant-se a Déu. La segona part s’inicia amb l’oblit, per part de Faust, de tot el que havia succeït anteriorment. Coneix Helena, símbol de la bellesa grega, a la cort reial i intenta de raptar-la, però ella, enmig d’un cataclisme, desapareix. Després de la “nit clàssica de Walpurgis”, Faust retorna a la cambra on era al principi. Amb això, tot ha començat de nou: tal com féu amb Margarida, sedueix Helena, amb qui infanta Euforió, un ésser amb la bellesa clàssica i la ciència germànica. Euforió, tanmateix, mor, i Helena torna amb les fades de la Naturalesa. Faust és turmentat pels records dels seus actes nefastos, però es trasllada altre cop a la cort i gaudeix dels beneficis del poder i de la glòria. L’obra s’acaba quan Faust sent el repic d’una campana i, tot evocant les inicials idees que l’impulsaren a pactar amb el diable, mor, enduta la seva ànima per uns àngels i frustrat, així, el pacte amb Mefistòfil.

El Faust de Goethe és considerat com un dels puntals de la literatura alemanya (i de la literatura universal) i s’ha convertit, sens dubte, en la versió més influent de tota la tradició fàustica. Així s’expliquen les nombroses obres, llibrets d’òpera, versions i adaptacions que en deriven tot al llarg de la història.

Catalunya fou la porta d’entrada de la cultura alemanya durant el segle XIX, tal com ho demostren les nou edicions del Faust goethià que aparegueren entre el 1864 i el 1897 a Barcelona. Això no significa, tanmateix, que no es publiquessin a la resta de la península traduccions d’aquesta obra ...

Catalunya fou la porta d’entrada de la cultura alemanya durant el segle XIX, tal com ho demostren les nou edicions del Faust goethià que aparegueren entre el 1864 i el 1897 a Barcelona. Això no significa, tanmateix, que no es publiquessin a la resta de la península traduccions d’aquesta obra de Goethe. De fet, hi ha un total de dinou edicions de Faust al llarg del vuit-cents. D’aquestes, n’hi ha set de publicades entre la dècada del 1860–1870, anys immediatament posteriors a la fortuna de l’òpera Faust de Gounod (1859).

Malgrat que es considera la traducció anònima apareguda al diari madrileny Las Novedades el 1856 la primera notícia de Faust a Espanya, es té coneixement de tres traduccions més, si bé mediocres, publicades el 1841, el 1845 i el 1852 respectivament. La primera és a càrrec de García Santisteban i la tercera és de Carlos Herrero, mentre que la segona respon a l’aleshores estudiant Juan Valera, que donà a conèixer la Fábula de Euforión, una adaptació d’un fragment de Faust. Així mateix, el 1848 apareixia a la revista El Novelista Universal una traducció de la Primera noche de Walpurgis.

Aquestes primeres versions de Faust es basaven en textos francesos, símptoma clar del pes que ostentava França com a vehicle d’introducció de la literatura europea en les lletres espanyoles. De fet, sabem del cert que Goethe fou conegut a la península gràcies a les diverses traduccions –en fulletó– de X. Marmier, H. Blaze i P. Leroux, entre d’altres. Eren, doncs, edicions barates i de gran difusió. No és fins a les dècades del 1850–1860 que el nom de l’alemany no és àmpliament conegut entre el públic més culte, fet que respon a un augment de la germanofília i, consegüentment, de la qualitat de les traduccions. És així que s’explica l’aparició, entre el 1864 i el 1865, de la traducció completa de Faust (si bé la segona part és compendiada) a la revista barcelonina La Abeja, una edició que es reproduiria l’any 1865 a la impremta de J. Oliveres. També al 1864 Francesc Pelagi Briz tradueix al castellà la primera part de Faust, que es publicaria a la casa de l’impressor I. López.

Fou, però, la traducció de Teodor Llorente publicada el 1882 el primer intent de versificar Faust. Adquirí ràpidament una rellevància considerable, si bé la traducció restà sempre discutida. Així i tot, aquesta fou la versió més difosa fins el 1920, quan J. Roviralta Borrell donà a conèixer una traducció completa de Faust. Cal recordar que la primera part de l’obra ha estat, des de bon principi, objecte d’estudi i de traducció, mentre que la segona part ha restat més oblidada (només cal advertir que, després de l’edició de J. Oliveres el 1865, no apareix una traducció completa del Faust fins el 1876). Ja el 1878 Clarín manifestava el seu rebuig absolut pel Faust II (com també es coneix el text publicat el 1832), i el mateix feren Menéndez Pelayo i Manuel de la Revilla. De fet, és la desaparició del caràcter líric allò que es critica en l’última part de l’obra. El Goethe líric deixà pas a un Goethe intel·lectual, un Goethe científic, que no trobà una resposta positiva en la literatura espanyola. Sí que la trobà, tanmateix, en Maragall. Perquè el poeta català sabé apreciar aquest caràcter incomprès de l’alemany, i fou així que Goethe passà de ser un autor de moda a esdevenir un clàssic. El mèrit de Maragall no es troba només en la traducció de Goethe (recordem que adaptà una escena de Faust –La Margarideta– per al teatre al novembre de 1903 i que, tal com havia fet l’alemany, arranjà un episodi de l’Odissea d’Homer el 1913 que igualment anomenà Nausica), sinó en la lectura que féu de Goethe com a clàssic de la literatura universal. Es diu que si Aribau i López Soler van aconseguir, amb El Europeo, assentar les bases per a la recepció del romanticisme, i si Milà i Fontanals va incorporar la Universitat i l’alta intel·lectualitat catalana en l’estudi i l’hermenèutica dels textos alemanys, fou La Abeja qui difongué a un públic ampli les peces més importants de la literatura alemanya. I cal afegir que de la mà de Joan Maragall Goethe penetrà en les lletres catalanes.

Aquesta forta influència de l’alemany en la cultura espanyola (i especialment en la catalana) es manifesta també en el catàleg de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès del 1874. Goethe figura com el novè escriptor amb més de quatre obres catalogades, amb un total de nou. Tot i que Faust no apareix en aquest llistat (ni tampoc en el que l’Ateneu conserva del 1891) com a publicació independent, sí que ho fa inclòs dins el tom tercer del Théatre (sic)de Goethe (volums II, III i IV de les Œuvres de Goethe), en traducció de Jacques Porchat i editat a París el 1860 per la Librairie de L. Hachette et Cie. Concretament, Faust ocupa la part final del volum quart de l’obra completa, que correspon al “tome troisième” del Théatre (sic)de Goethe, i es presenta en traducció completa. Tanmateix, si sorprèn la manca d’un Faust en aquesta Biblioteca al llarg del vuit-cents, hem de recordar que l’obra de Goethe penetrà tard a les lletres hispàniques i ho féu de manera irregular.

Al llarg del vuit-cents sorgiren nombrosos estudis al voltant de la figura de l’escriptor alemany i, en concret, de Faust. A. María Fabié donava a conèixer Goethe en l’estudi “Goete (sic) y el Fausto” publicat el 1859 a la revista La América, mentre que Juan Valera prologava l’edició de English i Grass de Faust del 1878 amb un estudi sobre l’obra, i González Serrano publicava el volum Goethe. Ensayos críticos (1878). Així mateix, també s’ha estudiat l’empremta de l’alemany en autors espanyols: Javier Cobos fa una adaptació del Faust goethià publicada a Granada el 1886 (Fausto), mentre que l’eco de Goethe també s’entreveu en Gustavo Adolfo Bécquer. És així que s’han analitzat el relat Tres estampas de Madrid (1886) i el text “Introducción Sinfónica”, on s’aprecia el ressò de la “Dedicatòria” de Faust. El 1875 Juan Valera escrigué Las ilusiones del doctor Faustino i el 1899 compongué la novel·la Morsamor. També s’adverteix la influència de Faust en l’epopeia de Ramón de Campoamor El licenciado Torralba (1891), així com en elDiablo Mundo (1841) de José de Espronceda.

És d’obligada menció la difusió del Faust de Goethe a través de l’òpera. Charles Gounod, Arrigo Boito i Héctor Berlioz compongueren música per a Faust, mentre que Franz Liszt es basà en l’obra de l’alemany per a crear simfonies per a orquestra. No podem oblidar, tampoc, les versions en clau satírica derivades del Faust goethià. El 1854 apareixia la primera paròdia de l’obra, la farsa El doctor In-Fausto, de A. Mattini (pseudònim de Tristán de Jesús Medina y Sánchez). Deu anys més tard, Serafí Pitarra escrivia la paròdia Faust (1864) i l’argentí Estanislao del Campo publicava el 1866 una narració grotesca versificada també intitulada Faust. Més endavant, Eduard Escalante, arran de l’òpera de Gounod, donava a conèixer la comèdia L’agüelo Cuc (1877), mentre que el 1918 Jacinto Benavente estrenava la comèdia-opereta Mefistófela.