Crònica científica (C.C. a partir d’ara) apareix en el context de l’impuls regeneracionista de l’època. L’epígraf de la revista “Revista internacional de ciencias”, sintetitza la voluntat de la redacció d’esdevenir no només una revista científica que informi dels estudis científics realitzats a Espanya sinó també dels avenços aconseguits a l’estranger. Aquest objectiu el pot dur a terme gràcies a la col·laboració sistemàtica de científics espanyols i als nombrosos contactes que el director i l’equip de redacció de la revista estableixen amb prestigiosos científics estrangers.
Roig i Torres, crític amb la intel·ligència superficial que –segons ell- invadeix l’esfera científica, es proposa l’objectiu d’aplegar “cuantos trabajos sobre ciencias puras y aplicadas se realicen en nuestro país”. Afirma: “así pues, nosotros acudiremos al laboratorio del químico, al estudio del matemático, al gabinete del físico, al herbario del botánico y al museo del geólogo con el objeto de escudriñar sus trabajos y publicarlos”. La revista es declara imparcial i independent però beligerant en la defensa de les reformes indispensables “para el perfecto cultivo de la ciencia” i manifesta la voluntat de contribuir a la regeneració de la instrucció pública. Es posiciona a favor dels interessos i drets del professorat espanyol. De fet, professors d’instituts i d’universitats de moltes ciutats espanyoles esdevenen col·laboradors. Es compta amb científics, enginyers i directors d’observatoris astronòmics i estacions meteorològiques.
Al llarg del primer any (1878) els números s’estructuren en 12 seccions. Les quatre primeres: Ciències exactes (I), Ciències físicoquímiques (II), Ciències biològiques (III) i Ciències naturals (IV) pretenen esdevenir un anuari espanyol de ciències pures i aplicades, incloent-hi, també la farmàcia i l’agricultura. Les altres seccions són: Gaceta oficial (V), Instrucció pública (VI), Revista d’acadèmias (VII), Crònica bibliogràfica (VIII), Revista científica de l’estranger (IX), Crònica general (X), Varietats (XI) i Problemes (XII). A partir del segon any de publicació de la C.C., aquestes seccions, deixen de mantenir una estructura formal rígida en seccions numerades, tot i que es mantenen el mateixos tipus de continguts.
Una secció permanent informa dels extractes de les sessions d’acadèmies. En particular de l’Académie des Sciences de París que hi apareix sistemàticament, però també d’altres com l’Acadèmia Pontificia de Nuovi Lincei, la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid o la Sociedad Española de Historia Natural. La crònica bibliogràfica ofereix al lector informació de novetats científiques i sovint judicis crítics sobre algunes d’elles. Es refleteixen pol·lèmiques, a través de cartes rebudes a la redacció (sobre prioritat d’invencions, qüestions científiques controvertides,...) i s’informa sobre nomenaments de catedràtics, vacants de places, trasllats, preses de possessió i legislació relacionada amb l’ensenyament.
A banda dels escrits dels redactors més prolífics i habituals com són Roig i Torres, Rave, Luanco, Landerer, Clariana, Almera, Bofill, Vilanova i Piera, Mascareñas o Escriche, s’hi publiquen articles de moltes altres personalitats del món cientificotècnic espanyol: Pedro Marcolain, Marià de la Pau Graells, Vicente Ventosa, Joaquim Maria de Castellarnau, Miguel Colmeiro, Laureano Calderón Estanislau Vayreda, Josep Domènech i Estapà, Gumersindo de Vicuña, Cecilio Pujazón, Santiago Mundi i Giró, Narcís Xifra, Augusto Arcemis, Francisco de Paula Rojas, Pere Marcer, Benito Viñes, Ramon Masferrer i Arquimbau, Enrique Abella i Casariego (que escriu des de Filipines), etc.
C.C. aconsegueix disposar d’una xarxa de corresponents repartits per diverses ciutats estrangeres (André Crova, professor de física a Montpeller, Friedrich Julius Schmidt, astrònom i geofísic alemany, Johann Theodor Heinrich von Heldreich, director del Jardí botànic i del Museu d’Història Natural d’Atenes,...). Això facilita la publicació de treballs de destacats científics estrangers: Florentino Ameghino (Argentina), Julien Thoulet (França), Ernest Naville (Suïssa), Jules René Bourguignat (França), Santiago Lataste (Chile), Camille Flammarion (França), Stephen Perry (Anglaterra), Adrien Arcelin (França), Eugène Lagrange (Bèlgica), Rudolf Koening (Prússia), Pietro Tacchini (Itàlia) i molts d’altres. Tot i que els articles es publiquen en castellà, en algun cas n’apareix algun en la versió francesa; aquest és el cas d’un article de Tomás Escriche o alguns de Josep J. Landerer.
Qüestions relacionades amb l’electricitat, telegrafia, telefonia i sismologia tenen un pes notable en la C.C. Aixímateix, apareixen traduccions d’articles, conferències, discursos -o extractes d’aquests- publicats a revistes estrangeres per reconegudes personalitats del món cientificotècnic. L’inventor nordamericà Thomas Alva Edison, el químic i físic anglès William Crookes, el metge i microbiòleg alemany Robert Koch, el físic i matemàtic anglès William Thomson, l’astrònom americà Samuel Pierpont Langley o el professor de física i enginyer elèctric anglès Silvanus Phillips Thompson, en són alguns exemples.
A banda d’articles científics, la revista publica cròniques d’astronomia, química, botànica, medicina, farmàcia, etc., així com notícies científiques d’actualitat de caire molt divers, eclipsis, terratrèmols, troballes de naturalistes, avenços mèdics o farmacèutics, expedicions científiques...
El regeneracionisme científic impulsat per la revista no va paral·lel, però, a un regeneracionisme més social, si més no en relació a donar suport a la incorporació de les dones al món acadèmic universitari. En aquest assumpte, l’opinió de la revista és, com es desprén de diverses notícies que s’hi publiquen, clarament contrària.
La revista contribueix també al coneixement de la història de la ciència a Espanya i a Catalunya. Per exemple, publica algun treball anterior a l’inici de la seva aparició que la redacció considera d’interès, com ara un manuscrit del matemàtic Llorenç Presas i Puig de 1845 sobre l’altura de l’atmosfera terrestre, o, en el mateix sentit, José Ramón de Luanco escriu, al llarg de molts números, sobre els metal·lúrgics espanyols del nou món i sobre l’alquímia espanyola.
Es pot assegurar que C.C. esdevé un referent de revista científica a Espanya, i aconsegueix mantenir un nivell segurament mai aconseguit fins aleshores al país. Això és possible, gràcies a la col·laboració permanent de científics de l’època i de l’empenta del director i l’equip de redacció.
Llegir [-]
Entreu